Com que Puno en si no te gaire interès, decidim deixar les motxilles a l'hostal i passar un parell de dies fent rutilla per les diferents illes.
Comencem a les 7h del matí i al port agafem un barco direcció a les illes flotants dels Uros, una comunitat aimara que viu sobre illes artificials fetes de "totora" (joncs en català o "juncos" en castellà). És curiós el primer cop que trepitges una d'aquestes illes ja que són tovetes i sembla que t'hagis d'enfonsar.
Aquesta gent s'alimenta bàsicament de la part tendra dels joncs, dels peixos que hi ha al llac i de diferents aliments que aconsegueixen a Puno fent intercanvi de productes (aquesta gent no fan servir el diners sinó que encara utilitzen l'intercanvi com a manera d'abastiment).
Ens soprèn com aprofiten els pocs recursos que tenen ja que, per exemple, els joncs s'utilitzen per fer el "terra" de les illes, per construir les cases, com a combustible per cuinar, per construir les barques per moures entre les illes (els nens han d'anar a l'escola utilitzant barquetes fetes de jonc) i fins i tot per menjar!!!són uns cracks del reciclatge!!
Després ens dirigim cap a l'illa Amantaní, aquesta i les altres que visitem ja són illes naturals.
A Amantaní hi ha unes 10 comunitats d'ètnia quetxua, unes 3.000 persones en total. Ens quedem a passar la nit a casa d'una de les famílies de l'illa. El Wilberd, la Rosa i la seva filla Lucy, un bombonet de 4 anys, ens tracten de meravella i ens dónen la possibilitat de veure com s'ho fan per viure. Aquesta parella no té diners per bestiar així que subsisteixen de l'artesania, cosint guants, mitjons, jerseis, gorros (o "chullos") i bufandes que venen a Puno.
Les cases no tenen electricitat però compten amb un panell solar que els permet tenir llum durant la nit. Una ONG va vendre a la comunitat aquest panells a un preu simbòlic per tal de millorar la seva qualitat de vida.
A Amantaní, la població és vegetariana i s'alimenta únicament del que la terra els ofereix i aliments com arròs, ous i llegum com la quinua que compren amb la venda de les seves artesanies.
A la tarda decidim pujar al turó més alt de l'illa i tot i que només es mitja horeta arribem sense aire i és que l'alçada es nota, en aquest punt estem a més de 4.100m. Un cop recuperats de la pujada gaudim d'una magnífica posta de sol, la sensació d'estar al mig del no-res és simplement inexplicable.
L'endemà ens llevem d'horeta i després d'esmorzar amb la família, anem de pet al port per visitar la propera illa, Taquile. Aquesta illa també és d'ètnia quetxua i és més petita que Amantaní, però els seus estimbats ens recorden moltíssim al nostre Mediterrani. No sabem si és per l'hora o pel paisatge que ens envolta, que el Titicaca sembla més un mar que no pas un llac.
Ens fa la sensació que la població de Taquile és més tancada a l'exterior que no pas la d'Amantaní i és que, fins i tot, els matrimonis entre els illencs han tingut com a resultat nens amb malformacions donada la seva negativa a ajuntar-se amb algú de fora l'illa.
Han estat dos dies molt intensos i diferents ja que aquestes comunitats, com nosaltres, tenen la seva cultura i llengua pròpies. És el primer cop des que estem al Perú que veiem aquestes llengües en estat pur i com a principal via de comunicació.
Propera parada, el Titicaca vist des de Bolívia!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada